(ElTom)
Era un full en blanc una vesprada de pluja canviant calitja a la llotja per una idea bona, el llapis a la mà el idealisme m’ha convers, després de passar com Rimbaud una temporada al infern. Desinflar-se es el luxe del dubte si no funciona l’airbag millor que no et muntes, millor que apuntes o sempre seràs un hater, esfondrant-se a la platea com al ring Freizer. Tinc la mida em falta el fil, l’agulla, tinc la direcció falteu tu i la cisalla, escrivint La vida breu com Manuel de falla, fills de la BSS i crew Cassalla. Tan complex és que no captes ni l’índex, fugint del vostre rogle, trencant-vos com un vèrtex
24/7 fins en vacances,festes si això és un somni no em despertes.
(Olmos)
Els carrers ens fan pols, som l’herba
que creix pels racons, la renaixença
avantguarda, colors, com Frida
consciència i art trencador, no fet a mida
estampida colossal, dilluns boreal
estiu glacial, entre la rosa i l’amonal
estic dubtant, guarda el flanc del pit
o et clavaran la daga,
amistat o família és relatiu, hi ha qui s’amaga,
qui es mou sols pel premi com els dofins
la bilis és la vida agra que s’amaga dins
Metàfora, esta cridant sota els coixins
del pit als llavis, hi ha un sender de terra dels fenicis
i digues com cou anar sempre a contracorrent
i digues si ser tou et sembla adient
llepant ferides per si la saliva sana,
Llevant, Ponent i Tramuntana xiulant-me una balada.
(Veronikë)
Y tu qué pintas con penas mis desdichas
con cada trazo llenas el lienzo con caricias
desperdicias tu talento que poco a poco se mustia
pintando tu vida con el pincel de la angustia (x2)
(Veronikë)
Cuantos poetas pensaron parar el tiempo
para plasmar la rima que se esconde en su pensamiento
pero el tiempo no paró, la rima desapareció
intento pintar alegría, pero me frustra esta eterna melancolía
dime dónde te escondes Sofía, anhelo tu compañía,
cuando me hiciste creer, que es falso lo que veía
que las cosas son así, porque alguien algún día
me ató de piernas y manos, lejos de aquella salida
impidiéndome ver la cegadora luz del día,
ahora entre las sombras solo quisiera saber
quien de las sombras hace formas para hacerme creer
que lo hay es lo que existe solo quisera entender
como esta vida es tan triste.
Y tu qué pintas con penas mis desdichas
con cada trazo llenas el lienzo con caricias
desperdicias tu talento que poco a poco se mustia
pintando tu vida con el pincel de la angustia (x2)
(Olmos)
El sostre del quarto dibuixa estrelles,
l’hora és bruixa i no afluixa la soga a les benes,
ruixa el coixí, tal volta naixeran fulles seques
llàgrimes agulles, vidres a les parpelles
silencis fràgils de Murano, els teus al fosc
son un far que sempre em porten a bon port
records de nano, la teua mà fent fugir la por
aquell xiquet tímid encara vol, dormir al teu bressol,
sentir que res ha canviat, aquella casa a la seu
la porta, l’escala, el correu, el balcó pregant a Déu,
deu anys i uns crits al pati, un rosari
fotos de la guerra a la caixa de llanda dins l’armari
jugar mentre em mires, aprendre els carrers del barri
la llum groga a la nit, marcant l’horari d’hivern
esperar-te despert al llit amb un ull obert,
les galtes i les teues mans cordites per un llarg desert.
(ElTom)
Plenant prestatgeries, subjectant vocables, mira’m fixament als ulls o no et rigues; el dia de la teua boda recorda no cridar-me, estaré perdut a un after amb Teko i Carles. Obeíem projectes que després se suïcidaven, fumàvem high level sabor maduixa; contemplar el rovell al cos i al voltant era la forma d’oscil·lar del pinzell de l’angoixa. La seny tèrbola,com l’àcid per l’esquela, queda lluny d’allò real, apunteu-se-la. Felatori no t’espere, no vendré una falsa pena: No vaig fer res per ell però que bo que era! Saben plenar la boca soltant merda o farsa, aneu lligant-se les bambes que ha començat la cursa, la mordassa no hem frena, ja no em doma, duc música i aroma com l’Entrada de la Murta.