(Olmos)
Nit de ronda, de Rembrandt, estan plovent metàfores
carrers suats com veles, groguencs,
Serrans, de Dalt , Salvador i l’Almudí
Cavallers i Sant Vicent ara son risort pa’l guiri
han sigut bressol Nàpols i Sicília,
el llit del Túria encara dormint altra centúria
la Mar, les Barques i fins on arribà la riuà
una València oculta pels torn de la mascletà
La Seu, El Carme, Velluters: el subterrani,
Plaça Redona i el Mercat abans del nou mil·lenni
el futur que ens ve a sobre, a sota la història
Balansiya, la memòria sota l’asfalt encara l’horta,
mira qui tanca la porta i és encara de nit
qui treballa a la foscor amb les ungles, lluny del llit
encenent els fars al port, l’esplendor del XV
un piso d’adoquins façanes on somnies dins
nit d’espills com embolcall de somnis
mar de pigues, foscor cegant, por d’infant,
insuperable fang, flor negra arrogant,
lluna insomne famosa i solemne, ens parla mussitant
Els Serrans, Quart, velles muralles, ponts, baranes
ronda de nit com en Flandes, núvols rojos per les flames,
per les cames les arrels, carrers laberíntics com budells
somnis amb cistelles amb caps de reis.
La llum s’ha fos el cor ara és de plàstic
la lluna un mos, fòssil com tems juràssic
ens mira amb àcid, als ulls nostàlgics
el món era fantàstic i ara ens dona fàstic.
(ElTom)
Quan la nit fa morir l’ombra ningú espera,
estic mirant cap als costats a vore qui em lleva la febre
tirant tot l’ all i pebre,
vaig del Carme al Cedre,
no em faces perdre el temps per una merda de mistera.
València a fosques es sincera,
Cigarrera cava el meu sepulcre en forma de cilindre;
és moment per vindre,
no per vendre’ns,
sí per viure,
anem al riu a encendre’ns a vore qui s’entera.
Et pinte un quadre d’Empalme a Pont de fusta
fem un collage amb somnis i et pareix que vas en Mustang,
mira amb el bic sóc un orfebre al compondre,
quantes vides em caldran per tal de comprendrem.
El cendrer sap de mi i de la traïció
d’on només el fum plenava aquesta freda habitació
de sobte un ruixat!
som dos per a un paraigües,
ni tu eres una verge ni jo qui per a frenar-te;
recorda’m que la nostàlgia no ens puga,
si parlara el meu buga,
si reobriren el Le club,
de l’Oasis al Chinaski ens coneix cada rajola,
impotència i mota és fusionaven a la gola.
Hui faig cua per parlar en mi,
mig a les deu i mitja del matí i ningú se’n va d’ací,
si em crides estaré allí i aguantaré fins al final...
intacte com un graffiti.
La llum s’ha fos el cor ara és de plàstic
la lluna un mos, fòssil com tems juràssic
ens mira amb àcid, als ulls nostàlgics
el món era fantàstic i ara ens dona fàstic.